Text publicat en el catàleg “Homenatge a Ferran Ventura” editat en motiu de l’exposició pòstuma a la Galería Trece (Ventalló –Girona) el 1999.
L’escultura ha patit durant llarg temps de moltes dificultats per fer-se conèixer, quan pretenia sortir de la seva dedicació al monument i al retrat.La situació ha canviat en les darreres dècades, i l’escultura ha passat de ser el parenta pobre de la pintura a gaudir d’un gran auge. D’això s’han beneficiat, especialment, els artistes de les noves tendències, desprès d’abandonar els materials tradicionals, que han quedat substituïts per altres de nous.Tanmateix s’han mantingut les dificultats , o fins i tot han augmentat, per aquells creadors que, figuratius o no, han continuat treballant la pedra i el marbre, i que no han arribat a esdevenir tan coneguts i reconeguts, com alguns mereixen.
D’aquí, l’especial interès d’aquesta exposició, dedicada a l’obra escultòrica d’un artista excel·lent, d’una llarga trajectòria, qui centrà la seva producció en aquella de caràcter monumental, bé que són moltes les altres obres seves d’una mida més reduïda i que mereixen la nostra atenció.Produí gran impressió una obra que presentà el 1951 en el IV Saló d’Octubre, amb el títol de "Cap". La seva força, la sensació de poder expressiu, caracteritzarien tota la seva obra posterior. Ho constatàrem en les escultures exposades, en les que manté els seus pressupòsits inicials, que es desenvoluparen a la recerca d’una serenitat, sens dubte, clàssica. De passada, podríem també parlar de la seva primera època marcada pel "Noucentisme".Recordo les nostres converses amistoses – de vegades discussions apassionades – en les que apareixia la seva absoluta entrega a la talla directa de la pedra o el marbre, del que n’era un gran expert i, potser, el darrer representant. A propòsit d’aquesta tècnica, li plaïa de recordar les paraules d’Aristides Maillol; “Produeix un goig profund afrontar la matèria,. anar extraient la forma, treure partit de les seves característiques, i, de vegades, fins i tot deixar-se portar per ella. En la talla directa, la matèria està en contacte directe amb el pensament, amb la mà com intermediari únic”.
Convé de matisar la seva relació amb el "Noucentisme", que s’establí més aviat amb les derivacions sorgides a l’entorn del 1917, quan es reaccionà contra el moviment auspiciat per Eugeni D’Ors, a la vegada que el continuava, Potser, en aquest sentit, quedi quelcom de la seva admiració per en Joan rebull, de qui fou ajudant durant un temps. L’escultura de Ferran Ventura enllaça , potser, més directament amb la clàssica grega, encara que, malgrat el seu entusiasme per Fidias i Policlet, el seu creador preferit fou Miquel Angel, per qui tingué una autèntica obsessió.
Igual que es parla de “presència escènica” referint-se a un actor teatral qui, a l’aparèixer en escena, dona d’impressió de que realment succeeix quelcom, podem també aplicar-ho a un artista plàstic i a la seva obra. L’escultura de Ferran Ventura apareix davant nostre amb una presència poderosa. Està feta amb amor a l’art, a l’ofici que ho fa possible. Amb amor també al material. I tot fos en una sola passió. Podrem, desprès, parlar de la força que troba un punt d’equilibri , de composició reeixida,, de la solidesa i carnalitat de les seves figures, de la finesa dels seus baix relleus, com de la dels seus nus a cavall, i de la manera com arriba a conjugar el caràcter estàtic propi de la seva vocació clàssica amb el dinamisme que mostren les seves escenes taurines.
Són també admirables els cossos que emergeixen a mitges de la pedra de manera inacabada, amb un cert record dels famosos esclaus del seu admirat mestre. Els caps apareixen perfectament acabats, però el mar de pedra del que sorgeixen esta picat , i queda sols insinuat el treball a fer, mentre la part frontal és llisa i nua. I no té cap importància si es tracta d’obres inacabades o deixades així, tal com estan, en una trobada entre lo clàssic i lo modern.
N’hi ha prou amb la seva bellesa.
J. Corredor-Matheos